Fer-ne 60.

Demà divendres  la meva amiga Pilar fa 60 anys. Fa uns dies els va fer la meva amiga Mercè. Són dues dones amb majúscules que la vida m’ha regalat i me les ha ubicat en una classe al costat de la meva durant un bon grapat d’anys . Us ben asseguro que cada dia he après alguna cosa d’elles, de les mestres i de les dones. Sempre les he sentit molt a prop emocionalment  i molt sovint  m’he colat a les seves classes quan no hi havia ningú i m’ he assegut ,sola, a observar  per empapar-me d’allò que elles porten a dins  i jo he hagut d’aprendre.

Les dues comparteixen  moltes coses de la vida. Són com el llibre d’en Pep Albanell un joc de miralls i llunes. Projecten una llum que t’indica els camí en nits fosques i a l’hora són tan generoses que la reflecteixen en mil bocins de mirall per tal que cadascú puguem tenir-ne un raig a la nostra butxaca .

M’encanta quan parlen, i com envejo com callen, perquè tenen la saviesa de qui diu només allò que ha de dir i quan ho fan ens situen de cop .Com la seva opinió és molt important per a mi, a vegades jugo a endevinar :-què deuen pensar realment sobre un fet  i no em diuen? A vegades penso:-No sigueu tan bones , no em protegiu i foteu-me la canya que em pertoca. Es veu que ara que fan 60 s’ha alliberat i no se’n callen tantes. Ho celebro de veritat i espero amb candeletes els 70 a veure si no se’n callin ni una.

Artistes com elles soles, sensibles com ningú, fortes com una roca ,estimades fins a la fi  per molta gent , tenen gràcia fins i tot per rondinar . Han estat filles magnifiques i són mares incondicionals ,de les que estan allí sempre, i, com  amigues…no tinc paraules.

Els 60 faran  que l’any vinent no estiguin a la classe del costat però els 60 faran que tinguin el temps per a elles, temps  per obrir aquelles finestres que tenien tancades i per deixar entrar uns nous aires i aromes. Em tocarà caminar una mica més sola però, a la meva butxaca, us asseguro que guardo  un  tresor  : el trosset del vostre mirall amb  la llum de la vostra lluna.

 

l

 

Betes, fils i cables.

Abans a les cases sempre hi havia la capsa dels fils . Era un costurer bonic on es guardaven les betes, les bobines de diferents colors  i els botons que arrencaves de les camises velles que feies draps. Jo tinc el meu heretat i el conservo perquè, tot i que no el faig servir gaire, em fa feliç veure’l i, per això, seguint els consells de la gurú de l’ordre , s’ha deslliurat  del desterrament a la deixalleria.

També teníem un lloc per les agulles de mitja i els cabdells de llana. Aquests moltes vegades eren ben visibles al menjador de casa i et donaven, o li donaven a qui li agradava , moments de calma i distracció. Com tot torna i res s’ inventa de nou, ara estan  de moda i més d’ un rebusca als calaixos  les agulles de l’àvia.

Però  casa meva, ja fa temps , i això va en augment molt a pesar meu, està literalment envaïda d’un altre tipus de fils: els cables. No hi ha habitació que no n’hi hagi :blancs o negres ,fils d’aparells elèctrics o electrònics , fixes o que endollem i desendollem. Impossibles d’amagar , de recollir o de guardar i horrorosos estèticament. Per si això fos poc , no se qui va inventar un artilugi que és  multiplicador de endolls que com diu el seu nom augmenta considerablement les oportunitats de tenir coses amb cable endollades . Sense rebuscar i a simple vista  n’ acabo de comptar set. Aquests nous fils de plàstic ja són un més de la família , molts d’ells venen de vacances amb nosaltres i tenen una maleta pròpia .

Últimament la gran mentida ve amagada darrere les novetats electròniques . Tot és inalàmbric o va per wi-fi .( Uff el wi-fi , l’únic objectiu de mirar-me al mirall és veure si ja estic blava o el cabell el tinc llis de tantes ones)M’ho venen lliure de cordes  , amb autonomía, independent, puc córrer , caminar , emportar-m’ho. Però no us deixeu entabanar com jo  , res es carrega sol i ara tinc endollats carregadors i  bases de rellotges, de consoles … ja ho he après.

Però som al segle XXI i toca ser modern i intentar no fer-se mal entre tanta corda per terra .Callar , prendre-s’ho amb humor i assumir que ,com em diuen els de casa  quan m’emprenyo :- No veus Netflix , xerres als grups de WhatsApp , tens Instagram i Twitter , llegeixes el diari a l’Ipad  i escrius un blog ? Doncs mama, pringa amb el wi-fi i amb els cables.

 

Emocions de pel·lícula

La setmana passada vaig anar  al Caixaforum a veure cinema. Últimament, les meves experiències amb el setè art no passen de pel·lícules de superherois per adolescents o telefilms alemanys d’amoret cutre que segueixo mentre intento que  la meva pila de planxa desapareixi.

Aquestes  històries precioses que he gaudit  estaven  cinematogràficament  ben contades i m’han  retornat  el desig d’anar a “sentir” al cinema. He plorat molt amb les que he vist, ep que jo no era la que més plorava de la sala,  però també m’han fet mirar, per una estona, la meva vida  d’una altra  manera. Com en sabia en Carles Capdevila! Va pensar aprofitar el cinema per fer el més bonic del món: parlar i compartir idees sense presses ni pressions. Aquest any l’objectiu era  parlar d’allò que està a sota la pell i que a mi últimament em té mentalment entretinguda.

Les emocions són aquell mal de cap que tothom vol controlar però que a la vegada ningú vol deixar de sentir. Quina vida viuriem sense por, ni alegria, ni gelosia ni angoixa… seria vida?, seriem humans?

La vida no ens dona sempre allò que necessitem o desitgem a cada instant. La gràcia de ser emocionalment competent, diuen els experts, està en aconseguir controlar els nostres impulsos primaris i intentar que no ens facin fer ni dir  allò que  més tard ens incomodarà a nosaltres mateixos. Aconseguir mostrar-nos i ser  empàtics i amables de veritat, escoltant i respectant  les opinions dels altres sense silenciar les nostres.

Fàcil jo no ho veig, però tenim tota la vida per aprendre’n, cada dia podem  intentar-ho. Només desitjo que qui anem trobant pel camí  ens estimi prou o sigui prou pacient per aguantar el nostre aprenentatge: – Uf, quina sort que he tingut !

 

Vacances…

Avui he decidit que a partir de les 4,30 començo les vacances.

No començo les que per llei em pertoquen per ser una treballadora i que tantes lluites van caler per tal que fossin remunerades, començo les que jo m’he proposat i estic contenta. Per a mi, lo veritablement important és dir-te prou a tu mateix. Saber deixar allò que et xucla ment i energies .

Ens venen les vacances com una aturada per recuperar forces amb l’objectiu de tornar descansat  i més fresc, amb idees noves i a tope. Estem tant posats en el sistema que necessitem viatjar per desconectar, tenir experiències de risc, fer llargues migdiades i mil trobades amb amics per tenir segrestat el nostre cap i allunyar-lo de les cabòries habituals.

Vaig compartir un viatge amb un senyor que ho va veure tot des del visor de la seva càmera de video. Una nit de conversa ens va confesar que era l’única manera que tenia de no pensar en la feina.

Jo de petita no vaig anar mai de vacances però  a casa meva cada dia hi havia temps per badar, per no fer res,  per xerrar, per veure la tele al sofà i per saber com estava l’altre, comentar allò que li neguitejava al veí, per dir frases fetes abans d’anar a dormir o per sentir en silenci allò que ens anava passant.

Per això avui tanco la paradeta de treballadora amb la il·lusió que les meves vacances em portin aquests moments de pau i que m’agradin tant que això es converteixi en un vici i em vegi obligada a fer vacances una estona cada dia els 365 dies que dura l’any.

-Igual penso això perquè no tinc un duro per fer cap viatge exòtic ?

Declaració de principis

Des de fa molt de temps tinc  un somni secret; arribar a  ser columnista d’un diari .

Tota la vida he escrit pel plaer de jugar amb les paraules. Ser de lletres em portava a prioritzar la forma sobre el fons . Però, a mesura que em faig gran, me n’adono que necessito i gaudeixo  explicant  a la gent allò que penso sobre el que vaig vivint .

Per això he decidit alliberar als meus pobres  familiars , amics i coneguts dels meus  rotllos personals , moltes vegades  sense sentit, i aprofitar la tecnologia com a canal per a deixar  fluir les meves idees i anar buidant el neocortex.

Dels columnistes m’agrada la capacitat que tenen  d’obrir-me inquietuds i la capacitat que tenen per fer-me fixar en  coses que mai hauria ni vist .

Mai   valoro una columna  pel fet que plantegin la vida igual que jo la sento , al contrari, m’obligo a obrir els ulls per respectar  la seva mirada.

Una altra cosa que m’apassiona de les columnes periodístiques és la capacitat que tenen de generar diàleg, debat , fins i tot passió entre els lectors. M’ encanta compartir punts de vista sobre un  tema i, encara que no ho sembli, com més allunyats a la meva visió millor. Per això m’ encantaria que si algú llegeix algun dia alguna columna meva i li ve de gust escriure’n una o fer un comentari ho fes amb la llibertat absoluta de dir el que li peti.